La sentència dels tribunals veneçolans contra el líder opositor Leopoldo López és, com diu Felipe González, l’última manifestació d’una democràcia traïda. Leopoldo Lopez, que portava ja 18 mesos empresonat a l’espera de judici, va ser condemnat el 10 de setembre a més de 13 anys de presó, després declarar-se culpable d’instigar les manifestacions que el 2014 van desembocar en la mort de 43 persones. La sentència desperta dubtes jurídics rellevants. I el procés penal no sembla haver estat garantista. Una acusació no provada i una pena superior a la sol·licitada per l’acusador (fiscal) fan pensar en una sentència arbitrària, intencionada políticament i interessada electoralment. Si a això afegim les nombroses irregularitats i conculcacions de drets denunciades al llarg de tota la causa contra López, és raonable albergar sospites sobre el resultat d’aquest judici.

Aquest és l’últim mal símptoma del règim de madur, però no l’únic. També el artificiós conflicte a la frontera colombo-veneçolana resulta representatiu de la mateixa deriva. Des de finals d’agost, Veneçuela ha posat en marxa un procés de deportació massiva de ciutadans colombians o colombo-veneçolans assentats en les regions frontereres -alguns d’ells des de fa 20 anys- sota l’acusació de practicar el contraban i altres activitats il·legals. Diverses agències de Nacions Unides denuncien la greu situació en què es troben aquestes persones, que són més de 20.000, segons l’UNICEF: obligades a abandonar Veneçuela deixant enrere les seves escasses possessions, mitjans de vida i fins i tot part de la seva família; veient com els seus habitatges són demolides i la seva documentació destruïda per dificultar la seva tornada; amuntegats a l’altre costat de la frontera en condicions cada vegada més precàries, atès que Colòmbia té dificultats per acollir a aquest creixent grup de població vulnerable, concentrat en una part del seu territori de forma sobtada. A tot això se suma l’estat d’excepció declarat pel Govern veneçolà en àrees cada vegada majors de la frontera, que no contribueix ni a calmar els ànims ni a resoldre el problema.

En el cas d’aquest conflicte, el govern de Maduro està seguint una estratègia clàssica dels mals governants i les pitjors dictadures: buscar un enemic extern per culpar-lo dels mals propis. Es tracta d’agitar el victimisme nacionalista davant els ulls del poble contra el propi poble, amb la fosca intenció de distreure als veneçolans dels greus problemes que pateixen. Tal distracció és cada vegada més necessària per al règim, ja que una mirada objectiva sobre la realitat del país obligaria a reconèixer el profund fracàs de la revolució bolivariana: una inflació anual de més de dos dígits, un desproveïment de productes i serveis bàsics que genera penúria entre la població, una inseguretat ciutadana que situa Veneçuela entre els països més violents del continent i, per si fos poc, un clima polític cada vegada més enrarit, on s’ofeguen les llibertats, es persegueix l’oposició i els discrepants troben serioses dificultats per expressar-se.

La pregunta clau és, ¿hi ha sortida? Al meu entendre, l’única possible passa per una victòria democràtica a les eleccions legislatives del pròxim 6 de desembre. Els sondejos apunten que aquesta victòria és probable, encara que per descomptat no és segura. Tots temem, a més, que l’oficialisme es resisteixi a acceptar una derrota, i que aquesta resistència inclogui, en cas necessari, vulnerar les normes democràtiques que la pròpia Veneçuela s’ha donat a si mateixa. La sentència contra Leopoldo López és una pèssima senyal perquè apunta precisament en aquesta direcció, i la negativa del Govern de Maduro a acceptar la presència d’observadors internacionals en el procés electoral ratifica aquesta impressió. I no obstant això, la sortida a aquesta situació només pot ser democràtica i popular. Ha de ser el poble, votant, el que digui no a aquest estat de coses. Ha de ser l’oposició, guanyant netament, la que ofereixi un diàleg constructiu des d’una nova majoria, per orientar i determinar els últims anys de la presidència. I el chavisme ha de permetre una competició electoral obert i plural, respectar les pròpies lleis i acceptar el resultat electoral. Aquest és el camí .//